Mexina, polìtica, literadura e àteru… in lìngua sarda

Adiosu, montis obrèscius de s’àcua e puntaus a celu; cùcurus disagualis, connotus a chini est crèsciu intra bosàterus e siddaus in conca sua che sa bisura de is prus carus chi tenit; arrius chi nd’intendit su cròculu che sonu de is boxis de domu; boddeus de domus spartzinadas arbighendi in sa costera che tallus de brebeis pascendi; adiosu! ‘Ta tristu su passu de chini, crèsciu intra bosàterus, si-ndi depit stesiai! Finsas in sa pantasia de su chi si-ndi dispedit po boluntadi sua etotu, cun sa spera de tenni mellus sorti in logu allenu, in cussu momentu morint is bisus de arrichesa; e si-ndi spantat issu etotu de s’essi pòtziu destinai aici, e si-nd’iat a torrai agoa inderetura chi no pensessit de podi torrai arricu una dii benidora. Cantu prus s’ogu càstiat in su pranu si-nd’arretirat arròsciu e fadiau de cuss’amprària sèmpiri aguali; s’àiri ddi parit grai e morta; s’adelantat tristu e sbeliau me is tzitadis avolotadas; domus asuba de domus, bias ingruxadas a bias, parit chi ndi-ddi boghint su sùlidu; e ananti de is casamentus chi is stràngius amirant, pensat turmentau de su disìgiu a cudd’ortixeddu de bidda sua, a cudda domixedda chi nci iat ghetau is ogus asuba de diora e chi at a comporai torrendi arricu a is montis suus.

Ma chini no iat impèlliu apalas de cuddus mancu unu disìgiu fuiditzu, chini iat cumpostu in conca sua totu is pinturas benidoras in mesu de issus, e unu maliori poderosu nci-ddu scàvulat atesu! Chini, scardancau amarolla de is avesus fitianus e strobau me is prus speras bisadas, lassat cussus montis po sighiri s’arrastu de àterus disconnotus e chi mai at disigiau de connosci, e no arrennescit mancu in su pensamentu a lompi a s’ora de torrai! Adiosu, domu stimada, anca setzendi cun pensus cuaus s’at imparau a scerai, in mesu de is passus cumonis, su sonu de unu passu abetau cun timoria stramba. Adiosu, domu stràngia tambeni, domu apubada a culu de ogu, passendi, e a cara arrùbia puru; anca sa menti si bisàt unu benidori de sposa achietu e vitàniu. Adiosu, crèsia, anca s’ànimu est torrau medas bortas sullenu, cantendi a Deus alabantza; anca fut impromìtia e apariciada una tzirimònia; anca su pispisu segretu de su coru depiat essi beneditu in su celu, e sa stima cumandada e nada santa; adiosu! Chini si donàt una biadesa aici manna est apetotu; e no amànciat mai su prexu de is fillus chi no po ndi-ddis batiri un’àteru prus seguru e prus mannu.

Alessandro Manzoni, 1827-1840
Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: